#armesdeconstrucciómassiva

Avui aquesta, ve amb un comentari ...

Quan començàvem a pensar en Maleïdes les guerres i ja tenia molt de material, vaig necessitar un text que parlés sobre l'horror de la guerra en primera persona, per exemple l'horror que a la guerra et matin un fill. Vaig demanar a les persones que havien acceptat escriure sobre el tema, que hi pensessin.

Per altra banda tenia ganes de no fer una tragèdia, és a dir de no plantejar només la part horrorosa i ineludible, sinó de presentar alguna esperança i de buscar, intentar trobar, explorar com de l'horror, precisament de l'horror, en podria sortir la força per sobre viure, la força per combatre.

Al final, d'aquesta necessitat d'explicar això, és a dir d'intentar entendre què es deu poder sentir quan la guerra t'arranca un fill, en va sortir, un dia frondós i plàcid a Cal Lluis , un poema i el vaig titular DOLORS i el Carles Beltran hi ha posta una música meravellosa i ara viatja amb nosaltres, i demà vindrà a Brussel·les.
El que m'agradaria és reivindicar l'arsenal que som nosaltres mateixos, per més desferra que siguem, per aconseguir allò que creiem que és just, i per lluitar contra la mentida i la barbàrie. M'agradaria saber que aquells ulls verdgris mirall d'horrors poden ser també guspira d'una victòria.
.
.
.
DOLORS
M’arrenco un braç.
L’estiro fort, ben fort, i faig palanca amb la soca de l’alzina,
primer no cedeix, però, a la fi i com que no m’hi esforço en và,
plop, surt, com un encaix de plàstic de nina :
em queda destarotat i lliure, a la mà.

Mà amb mà, com se saluda un desconegut que ve de fora.
El braç a qui cap arrel lliga al meu cos i el braç que connectat amb mi encara plora.

Sento el mal? No
Em sentiré més inútil? No
Res és comparable al dolor que sento pel teu buit.
.
.
En faig un set
al cos, al voltant del melic , em puja glop amunt, molt lent.
M’hi acosto les dues mans
(ahir vespre em vaig tornar a muntar, malament,
el colze m’ha quedat al revés que mira endintre)
fent cassoleta amb les mans com puc m’extrec el troç de cos on se’m concentra l’ai profund.
Tinc l’ai del cor a les mans , me’l deixo al plat servit al punt.

Me’l menjo? No
Em noto més lleugera? No.
T’he parat taula altre cop i espero que no vinguis.
.

Rosego un roc
i amb la llengua em faig caure les dents,
són pedretes com perletes perdudes passejant
Recordo la Rodoreda : somiar que et cauen les dents és presagi de mort,
la meva boca una plaça de Diamants
cantelluts que em fereixen mentre fujo, Colometa, com tu feies.
Mastego roques i pedres i busco buganvílies i camèlies.

Sóc de fusta? No
em llepo la ferida? No
Et compro llepolies i castanyes cada hivern
.

Ahir vaig fabricar un projectil amb el braç alliberat,
una bomba amb l’ai al cor del cos romput,
Una granada amb pedres perles diamants,
I un còctel salat amb sons desllorigats que ni he tingut,
i armada amb l’arsenal de mi mateixa vaig pujar a la riera,
vaig apuntar bé, i vaig renegar i riure amb força de guerrillera,
i llavors vaig disparar projectil, bomba, granada i còctel salat amb gest adust i breu
per matar definitivament tots i cadascun dels imbècils que han permès aquesta guerra que t’ha mort, fill meu.

L’explosió va ser tan forta que també em va matar a mi.

(Lali Barenys estiu 2017)

CORRANDES D'EXILI (la diem i dediquem al nostre govern exiliat, el nostre Conseller de Cultura, que enyora el Vallès com feia Pere Quart #ànims)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.​


VAIG GUARDAR SILENCI

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.


Martin Niemöller